Concurso literario ICP "Historias fósiles" 2º clasificado

Este  es el tercer año que el instituto de Paleontología de Sabadell, con motivo de la Diada de Sant Jordi, y la promoción tanto literaria como científica entorno a los dinosaurios, celebra su concurso en tres categorías. Niños, jóvenes y adultos. 

El jurado formado por:

Joaquim Carné, regidor de cultura del Ayuntamiento de 

Sabadell

Àngel Galobart, Jefe del Grupo de búsqueda del Mesozoico del

ICP

Cecilia Picún, responsable de Librería de la Plata

Han seleccionado los ganadores y finalistas de cada categoría. Finalmente he quedado en 2ª posición, con el relato titulado:

"Experiencias fósiles". 

A continuación podéis leerlo en la lengua que indicaban las bases.

Experiències fòssils

     Quasi no ens podíem moure'ns, el sòl era una catifa tova de fulles i branques seques caigudes per la gran tempesta que va assolar la zona diversos mesos enrere. Cossos mig enterrats de grans saures pels devessalls de terra lluïen sota els pocs rajos de sol que incidien a la superfície. Vestigis de dies de glòria aprofitats pels carronyers, en una zona infectada a la qual havíem arribat després d'hores de camí, per tenir una experiència fòssil; així solíem dir-li a aquest tipus d’excursions.

      La vegetació simulava als coneguts paisatges del Carib. Un lloc paradisíac, d'alts arbres, falgueres, palmeres, aigües cristal·lines i una calor sufocant. Temíem que el viatge fos trencat per l'aparició dels temibles carnívors capaços d'engolir-nos sense escrúpols d'una sola mossegada.

     M'acompanyava el meu fill Neo, apassionat pels dinosaures, promotor d'aquesta trobada, fascinat per l'exuberància d'un bosc ple d'insectes i olor nauseabund. La meva dona Lora, vestida de blanc de cap a peus, solament estava preocupada per conservar el vestit immaculat, mentre resava per no topar-nos amb cap desavinença que ens compliqués la vida.

     Després de diversos minuts de camí sigil·lós pel bosc, la mà d’en Neo em va prendre per l'espatlla, empenyent-me cap a davant, alhora que la meva dona solapada al meu tors m'impedia l'avanç. Tres minuts després, Neo va assenyalar la vora d'un gran arbre, i vaig sentir el fred desolador clavar-se suaument. El terror ens va paralitzar. Vam mantenir el silenci, trencat per alguns sons llunyans de grans saures que poblaven la zona. Neo va assenyalar de nou tan previngut que en baixar la mirada vaig poder comprovar un regueró de sang tenyir el petit rierol que solcava la vall.

-Possiblement sigui un Alosauri que acabi de matar una presa - va indicar Neo a la fitxa que portava en el sarró -. Aquesta zona està molt poblada.

     Vam fer un pas enrere. La por ens engolia.

-Cuida’t fill. Això no són nimietats. Estàs segur?

-Si. Ho diu aquí – m’ensenyà la fitxa blava.

     Les branques de falgueres que teníem enfront de nosaltres van començar a moure's estrepitosament. Tots tres ens van mirar indecisos de si sortir cames ajudeu-me o... En qüestió de segons van aparèixer tres Ornitomimosauris.

-No aguanto més!. Vull marxar-me!. No se el teu pare, però jo estic farta.

-Lara, has de mantenir la calma. Així no arribarem enlloc.

-Et juro que si no torno aviat a casa acabaré histèrica. Fa molt temps que no soc partidària d’aquestes expedicions. ¡Bitxos! i més bitxos. Em fa angunia aquest lloc. Has pensat alguna vegada en fer coses normals, de gent normal? El teu fill necessita experiències d’un altre tipus.

     Es va girar d’esquena mentre Neo i jo avançaren uns passos.

-Lora, anem.

-I teniu la indecència de deixar-me. Mira que sou uns poca soltes!!!

     Va accelerar el pas fins arribar al nostre costat.

     Neo estava acostumat a que tot dos no estiguéssim d’acord en algunes coses. Tenia la capacitat ben fiançada d’evadir-se en les nostres discussions. Va aprofitar per fer instantànies, mentre els dinosaures herbívors pastaven, alhora que ens miraven curiosos.

-Pares, heu pensat quina olor hem de desprendre perquè se sentin tan atrets per nosaltres? Són igual als fòssils que van veure la setmana passada.

-Dubtes de l'olor corporal del teu pare! – va cridar la meva dona acompanyada amb una rialla contagiosa.

-Lora no tornem a començar. Si us plau.

-No em queda un altra. Ja m´he fet una taca al vestit!!! Pagaràs tu la bugaderia?

     No volia escoltar-la, així que em vaig apropar a Neo per continuar gaudint del paisatge.

     En reprendre el camí, i a escassos cent metres el bosc s'obria en una prada verge, coberta d'herba fresca. Vam caminar durant uns minuts fins el vessant de la muntanya per tenir una visió general de la vall.

-No us aparteu massa del camí assenyalat – ens va advertir Neo.

- La propera excursió em vesteixo de negre! Em podríeu haver dit que anàvem al camp.

-Si mare, el que diguis. Mireu a dalt, just a l'altre costat de la vall. Hi han Hadrosaures.

     Lara va ficar la mà en la bossa i va treure el mòbil. La pantalla indicava “trucs solament d'emergència”. La vaig mirar furiós.

-Perquè vols trucar? No et dones compte que no has d’alterar l’equilibri natural de la zona? T’ho indiquen a l’entrada. Queda terminantment prohibit la utilització del telèfon mòbil. Viu l’experiència fòssil més viva que mai.

-I el meu equilibri, qui l’ordenarà?  M´has dit vella amb això de fòssil?   

-Neo crec que ja és hora de tornar a casa.

-Perquè? Això és al·lucinant! – va gesticular exagerat.

-Em sembla molt bé. La teva mare està cansada de veure dinosaures, jo ja no estic fet per a aquestes emocions tan intenses.

     La meva dona va deixar anar un sospir enmig d'aquell lloc.

-Ostres!!!! Mireu quina petjada de Titanosaure – va assenyalar Neo al terra, al costat d’una falguera.

-Mira a la fitxa i comprova que sigui d’un d’ells.

-No la trobo pare. Aquesta carpeta no la trobo.

-No et preocupis. Ja vindrem un altre dia. Mira les coordenades per tornar a casa, el dia s’està enfosquin.

     A l’altre costat uns núvols densos anunciaven pluja, i qui sap que perills. Reprenem el pas, i en minuts arribem a un dels punts assenyalats de sortida.

-Al fi hem sortit d’aquest bosc. Mai més vindré! – va cridar la meva dona.

     Ens traiem el casc i les ulleres. Una noia de mitjana estatura ens rep amb un somriure, molt amable. Ens observa a l’espera d’algun comentari. Al veure la nostra incertesa ens acompanya fins a la zona vip.

-Què els ha semblat? Ha estat del seu grat?

-Molt bona consola, una experiència fòssil inigualable – vaig contestar -, però no és el joc virtual que volíem. 

Gracias al jurado por su deliberación. Y enhorabuena a los ganadores y finalistas.

No publico el listado de ganadores, porque aun no han sido publicados en la página web del ICP.

Gracias peques de la casa, por vuestro empuje a escribir esta historia para vosotros. Un beso de papi!!!!