Si algú m’hagués dit la creativitat que exposava la Cloe als seus pastissos no m’ho hauria cregut. Des que va començar a treballar a la pastisseria de la Rue Volant, els seus pensaments volaven més enllà de la seva imaginació. Així ho transmetia a les seves creacions, tant bones com la seva figura. “Els ingredients són un secret de família” deia sempre que qualsevol li preguntava, mai va desfer la llana.
Els seus enamoriscaments també eren coneguts, tant que la vaig batejar amb el sobrenom de “Cloe la devora homes.” Ella solia somriure a l’escoltar-ho i els seus petits ulls s’encenien com la llum de les brases, fogosa i ardent, rere les quals i havia la seva veritable intenció.
“Necessito menjar cada vegada més, es una necessitat in crescendo, ja no m’importen els sabors, tant sols vull omplir-me”, va dir-me secretament a l´orella mentre atenia al senyor Jean Paul, un galant home vidu feia dos anys. Quant posava l´ull en un home, tots els seus encants s´encenien. Mai m´ho hauria cregut si no ho hagués vist, es tornava camaleònica, sensual, fins que la seva presa queia a les seves xarxes. A partir de llavors executava l´acte final, com les mantis religioses, filant l’agulla transformada en una perfecta sarbatana, i crear a partir del delicte.
Aquelles nits de plaer no eren en va, el súmmum de les delícies a l’habitació ho enlluernava tot, inclús les seves frases; “ets l’home dels meus encants, faré el que ningú ha fet amb tu”... “ buida’m per dintre, posseeix-me, menja’t la meva pell, tasta-la”... la suor, les hormones, l’explosió sexual, tot el conjunt acabava convertint-la en una autèntica pastissera.
Després feia el de sempre just quant el sol s’ocultava a l´horitzó i per les tardes amb llum somorta començava la seva veritable realitat. Mai m’ho va dir, però jo ho sabia tant bé com ella, que el seu èxit era la transformació de la carn en delícies per tothom, el pecat de la seva gola. Mai van sospitar.
Els seus enamoriscaments també eren coneguts, tant que la vaig batejar amb el sobrenom de “Cloe la devora homes.” Ella solia somriure a l’escoltar-ho i els seus petits ulls s’encenien com la llum de les brases, fogosa i ardent, rere les quals i havia la seva veritable intenció.
“Necessito menjar cada vegada més, es una necessitat in crescendo, ja no m’importen els sabors, tant sols vull omplir-me”, va dir-me secretament a l´orella mentre atenia al senyor Jean Paul, un galant home vidu feia dos anys. Quant posava l´ull en un home, tots els seus encants s´encenien. Mai m´ho hauria cregut si no ho hagués vist, es tornava camaleònica, sensual, fins que la seva presa queia a les seves xarxes. A partir de llavors executava l´acte final, com les mantis religioses, filant l’agulla transformada en una perfecta sarbatana, i crear a partir del delicte.
Aquelles nits de plaer no eren en va, el súmmum de les delícies a l’habitació ho enlluernava tot, inclús les seves frases; “ets l’home dels meus encants, faré el que ningú ha fet amb tu”... “ buida’m per dintre, posseeix-me, menja’t la meva pell, tasta-la”... la suor, les hormones, l’explosió sexual, tot el conjunt acabava convertint-la en una autèntica pastissera.
Després feia el de sempre just quant el sol s’ocultava a l´horitzó i per les tardes amb llum somorta començava la seva veritable realitat. Mai m’ho va dir, però jo ho sabia tant bé com ella, que el seu èxit era la transformació de la carn en delícies per tothom, el pecat de la seva gola. Mai van sospitar.
Incluido este mes de Noviembre con el tema de la gula.
http://relatsencatala.cat/autor/francisco-manuel-marcos-roldan/1037902
.webp)
0 comments:
Publicar un comentario
Gracias por dejarnos un mensaje. Reciba un cordial saludo.